Sierra Nevada i Cerro Pelao: 3.181 m (o era la velocitat del vent?)

Una aventureta més, cinc amics i una meta: el Cerro Pelao (3.181 m). Rafa Armero, Luis Armero, Javi Díaz, Paco Sanz i jo. Eixim a les 15.30 h del divendres 26 de març cap a la localitat de Jeres del Marquesado, a Granada. Unes horetes de viatge i una horeta de passeig fins arribar al Refugio del Postero Alto, localitzat al mig d'un enorme tallafocs.

La nit es presentava tranquil·la, tot i conforme avançava la nit, les previsions es feien cada vegada més pessimistes: es preveien per al dissabte, vents amb velocitat superior als 100 Km/h i fins i tot que arribaren als 150 Km/h... Varem sopar i cap al llit, quan abans millor,perque ja sabem el que es descansa en aquests tipus de refugis...

I les previsions es varen complir, el mateix dissabte 27 de març, ens aixecarem cap a les 7.30 h i després d'un copiós esmorzar i un llarg temps de debatiment entre els experts muntanyencs del Centre Excursionista Contestà (amb qui, per primera vegada ens estrenàvem a una eixida d'hivern), es va decidir prendre marxa, tot i que el vent bufava amb molta força.

Començarem l'ascensió des del refugi de Postero Alto (1850 m, aproximadament), com comente, no sense dificultats, ja que les ratxes de vent eren molt fortes i en ocasions ens feien agatxar-nos fins quasi "besar" la neu per evitar caure al terra i no espatllar-nos.
El vent bufava tant fort que la neu ens colpejava com si de milers de ganivets es tractara, no passava res, ben tapadets i cap a dalt...


Cap als 2.500 metres d'altitud ja començarem a tenir problemes amb la neu gelada, era l'hora de posar-se els grampons: la meua primera vegada, je,je... I ganes ja tenia perque les últimes vegades m'havia quedat amb les ganes d'utilitzar-los.

Amb la ajuda del meu bon amic Rafa ens els vàrem posar i vàrem continuar pujant, no sense abans agafar forces amb algun dolcet i algun datilet del nostre veterà muntanyenc: Paco Sanz.

Cada vegada es feia més difícil fins i tot caminar i a les tres hores i mitja d'ascensió i en coronar la vessant ens donàrem conter realment de la magnitud del vent allà dalt.

Us deixe un vídeo per a que es feu una idea de les dificultats que hi havien cap als 2.950 metres, la nostra cota màxima abastada a aquesta excursió...



Després d'una nova parada, esta vegada a la Piedra de los Ladrones, per prendre el rituós bocata i després de no poques i acalorades deliberacions, i donada la elevada perillositat a que ens exposavem amb estes les condicions meteorològiques, decidirem tornar cap a baix. I una altra vegada sense fer cim: és el que te la muntanya, sempre està ahí, però moltes vegades pareix que te alguna cosa contra tu que no et deixa, una i altra vegada, llograr els teus objectius... Però l'alta muntanya és així, cada viatge és una història i mai pots endevinar quines condicions vas a trobar-te allà dalt.

Amb un cert regustet amarg (uns més que altres) decidirem desistir i tornar cap al refugi. Bé, dins del mal, havíem gaudit molt i encara ens quedaba bona cosa de neu per xafar.

Començarem el descens, desviant-nos per un dels barrancs paral·lels al Barranco de los Alhorines (descens no recomanat en eixes condicions) per gaudir unes estonetes més de la nostra eixida.
Baixada tranquil·la, amb algun sustet i alguna risa per les constants caigudes, ja siga pel vent (que fins i tot dos vegades seguides, literalment ens tombà, fins i tot als més grandots del grup) o per la pròpia neu, que invitaba a jugar o còrrer més del conter i que a algú li jugà alguna mala passada, és clar, sense ocasionar més enllà de unes quantes rises...
 
Una vegada baix Alfonso (el superguia) decidí allargar-se una mica més i entrar cap al Barranco del Alhorín per a que poguérem conèixer un altre raconet.
Eixa nit: cervecetes, rises, soparet, partideta de cartes i a "xafar l'orella", baix una forta pluja i amb l'esperança de que al dia següent, almenys, ens eixira millor dia.

El mateix diumenge, cap a les 7.30h, en peu, després de descansar i esmorzar molt bé, carreguem les motxilles i partim cap als cotxes, després de descarregar, passeget per l'Arroyo Alcázar, que baixava amb molta aigua i, després de 2,5 hores arribem al poble de Jeres del Marquesado, al cotxe i cap a casa.




Be, amics, una vegada més la muntanya no ens deixa complir els nostres objectius, però com ja sabem, ella sempre estarà ahí.

A aquesta figura podeu vorer la ruta realitzada el dissabte.

Una abraçada amics i fins la pròxima aventura