Un mes de setembre "mogudet"

La pàgina està en construcció, però ja us penje les fotets de Júlia, per anar fent boca...

Les novetats més importants: Júlia, lògicament, però també que he deixat LandStudios i ara fa un parell de setmanes que he començat a un curro nou, ací a Cocentaina, a l'Escola Taller, donant classes fins final d'any.

Salutacions

4 cases en 7 anys!

Si, si, anem a tornar a canviar de casa, per si no ho sabieu. Ens hem comprat una adosaet a Cocentaina, després de mesos de negociacions ens hem amb la casa desitjada des de fa molt de temps...

Està enfront del Poliesportiu, té una zona comú amb piscineta i som veïns dels nostres amics Javi i Sónia, per tot això i per més coses que no es poden contar (perquè s'han de vorer, clar) estem tots tres molt contents, el que passa és que estem doblement hipotecats, ejem...

Ara, el que toca és arreglar-la i, sinò passa res, allà pel mes de setembre, abans que nasca Júlia volem estar-hi allí, així que aquestes vacances hauré de treballar dur per aconseguir-ho, això sí amb l'ajuda d'algun que altre amic, perquè d'altra manera, no se...

Bea continua de baixa, amb alguna molèstia, però crec que el que pitjor du és la calor, però bé poc a poc, esperar i que vaja tot tranquilet...

M'imagine q aquestes vacances no tindré molt de temps per posar-vos al corrent del que va passant-me i per això us remet al mes de setembre, en el que hi hauran novetats molt interessants, però que ara no us puc adelantar.

Que passeu unes Bones Vacances i porteu-vos bé!!

I les festes ja s'han acabat!!!

Be, aquesta setmaneta hem acabat l'any fester, desrpés d'unes jornades que han sigut esgotadores de cap a peus: la Clavariesa ens ha obligat a complir amb tots els actes i això, combinat amb els actes festers i les nits d'esplai, han acabat amb les energies de tota la familia...

Ho hem passat tots molt bés, des del dia de la Vespra fins la Pujà... A la primer foto podeu vore'ns a Maria i a mi desfilant pels carrers de Muro després d'un espectacular xàfec de pluja que afortunadament tan sols va retardar l'eixida uns 10 minutets...

 Al dia següent, ja sabeu el primer acte de festes: la Diana, amb molta són però amb molta il·lusió després de tants anys m'enfunde el tratge i en companyia del meu germà ens en pujem a la Plaça l'Esglèsia i a les 7.10h comença la Diana.

Óscar anava una mica "espatllat", tal com podeu vorer a una de les fotos més avall, i és que no s'havia gitat i, clar, el q passa, el Ron amb Cola acaba passant càrrec, je,je...

Però de seguida i només acabar la Diana comencen els actes d'esglèsia i Clavariesses: a les 10:00h passacarrer, missa i mascletà, per segona volta en quatre anys. mireu que bonica anava Bea, encara no se li nota molt la "panxeta".

I per la vesprada i després del dinar de protocol (Clavarieses, Junta i Retors inclosos) l'Entrà, ja veieu que no parem, tot i que nosaltres en este cas ja més tranquils perquè Maria i jo

 baixem a la carrossa

Després corrents cap a la Processó, a sopar, prendre's alguna "coseta" ràpidament i a descansar el diumenge tambés fou llarg: Ofrena, Missa, Passeig i Processó super-llarga, ejem, ja comencem a notar el cansament.

Us ensenye més avall unes images del segon dia de la "Trilogia"...

I al mig de tot açò, és clar també varem tenir temps per gaudir, entre d'altres coses de la Fira, ací teniu més images.

Ja sabeu, el tercer dia, el Dia de l'Alardo és un dia més tranquil per als que no hem disparat, una mica més avorrit...
Però no vull acabar sense recordar-me'n d'un personatge destacat per a nosaltres (principalment per a Maria) durant aquestes Festes, no és altre que Gabri, el seu mestre,  que eix també a la Filà la Mare de Déu, amb nosaltres i al qual Maria ha dut una mica pel "carrer de l'amargor", però que ell amb molta paciència ha sabut torejar i per això mereix també una xicoteta menció en aquest quadern.

I això és tot, si tot va bé, l'any que ve tornarem a eixir i, en aquest cas, en serem un més, ara tant sòls quedarà convécer a Bea, però això ja és més difícil, hauré d'aner fent "punts" durant tot l'any... Uff, el que m'espera!!

Un més a la família!?

Si,si, és el que pareix... Anem a tornar a ser pares!!!

M'imagine que la majoria de vosaltres ja ho sabieu: Bea està embarassada, ja de 4 mesos (16 setmanes) i ja se li nota inclòs la panxeta, je,je...

Per als que no ho sabieu, no ho havia penjat abans perque, com diu el refrany "gat escaldat, amb aigua gelada té prou..."

Bé, esperem que vaja tot bé, en breu us comunicaré el sexe, la ginecòloga, que encara no ho té molt clar...

Mentretant, ací teniu una ecografia de fa unes setmanes, ja aniré posant-vos al dia.

Salutacions!!

Una setmaneta tranquileta...

El passat dijous em varen operar dels queixals del seny a València, a l'Hospital General.

Avui dissabte, tranquilet a casa, em decideix per crear una nova entrada al bloget este. No sabia que fer, la veritat, no ho he passat mal de dolor, però sí de veure com se m'ha fet la cara aquests dies, em recorde a l'home-elefant... Em fa vergonya fins i tot penjar una foto i ja no us diré el tema d'eixir al carrer...

No obstant això, estos dies de dolor amb descans també estàn permitint-me disfrutar una mica a casa amb Maria i hui em aprofitat per a fer un tiramisú, per a mi no, és clar, jo tinc per davant una setmaneta de caldets, sumets i demés...

Ací us deixe unes fotets de Maria fent la tarta.

El blog de Toni és el blog de tots els seus amics

Últimament estic rebent molts mails felicitant-me pel meu recent estrenat blog... I deveres que us estic molt agraït, però m'agradaria q s'animareu una mica i insertareu comentaris al mateix blog, ja que aquest està fet per a vosaltres. Així que ànims, ja no cal estar enregistrat per poder comentar, podeu deixar comentaris anònims!!!!

Una forta abraçada a tothom
P.D. I que conste que no escolte molt Kiss FM...

Nova secció: Descàrregues

Hola amics, poc a poc vaig millorant el meu blog i per això anem estrenant noves seccions: una de les destacades serà a partir d'ara la de descàrregues. En ella aniré penjant les rutes per la serra que vaja fent, en format de Google Earth, per si us interessa descarregar-vos-les i fusar un poc amb elles i, per què no, volcar-les al vostre GPS i gaudir d'elles.

Sierra Nevada i Cerro Pelao: 3.181 m (o era la velocitat del vent?)

Una aventureta més, cinc amics i una meta: el Cerro Pelao (3.181 m). Rafa Armero, Luis Armero, Javi Díaz, Paco Sanz i jo. Eixim a les 15.30 h del divendres 26 de març cap a la localitat de Jeres del Marquesado, a Granada. Unes horetes de viatge i una horeta de passeig fins arribar al Refugio del Postero Alto, localitzat al mig d'un enorme tallafocs.

La nit es presentava tranquil·la, tot i conforme avançava la nit, les previsions es feien cada vegada més pessimistes: es preveien per al dissabte, vents amb velocitat superior als 100 Km/h i fins i tot que arribaren als 150 Km/h... Varem sopar i cap al llit, quan abans millor,perque ja sabem el que es descansa en aquests tipus de refugis...

I les previsions es varen complir, el mateix dissabte 27 de març, ens aixecarem cap a les 7.30 h i després d'un copiós esmorzar i un llarg temps de debatiment entre els experts muntanyencs del Centre Excursionista Contestà (amb qui, per primera vegada ens estrenàvem a una eixida d'hivern), es va decidir prendre marxa, tot i que el vent bufava amb molta força.

Començarem l'ascensió des del refugi de Postero Alto (1850 m, aproximadament), com comente, no sense dificultats, ja que les ratxes de vent eren molt fortes i en ocasions ens feien agatxar-nos fins quasi "besar" la neu per evitar caure al terra i no espatllar-nos.
El vent bufava tant fort que la neu ens colpejava com si de milers de ganivets es tractara, no passava res, ben tapadets i cap a dalt...


Cap als 2.500 metres d'altitud ja començarem a tenir problemes amb la neu gelada, era l'hora de posar-se els grampons: la meua primera vegada, je,je... I ganes ja tenia perque les últimes vegades m'havia quedat amb les ganes d'utilitzar-los.

Amb la ajuda del meu bon amic Rafa ens els vàrem posar i vàrem continuar pujant, no sense abans agafar forces amb algun dolcet i algun datilet del nostre veterà muntanyenc: Paco Sanz.

Cada vegada es feia més difícil fins i tot caminar i a les tres hores i mitja d'ascensió i en coronar la vessant ens donàrem conter realment de la magnitud del vent allà dalt.

Us deixe un vídeo per a que es feu una idea de les dificultats que hi havien cap als 2.950 metres, la nostra cota màxima abastada a aquesta excursió...



Després d'una nova parada, esta vegada a la Piedra de los Ladrones, per prendre el rituós bocata i després de no poques i acalorades deliberacions, i donada la elevada perillositat a que ens exposavem amb estes les condicions meteorològiques, decidirem tornar cap a baix. I una altra vegada sense fer cim: és el que te la muntanya, sempre està ahí, però moltes vegades pareix que te alguna cosa contra tu que no et deixa, una i altra vegada, llograr els teus objectius... Però l'alta muntanya és així, cada viatge és una història i mai pots endevinar quines condicions vas a trobar-te allà dalt.

Amb un cert regustet amarg (uns més que altres) decidirem desistir i tornar cap al refugi. Bé, dins del mal, havíem gaudit molt i encara ens quedaba bona cosa de neu per xafar.

Començarem el descens, desviant-nos per un dels barrancs paral·lels al Barranco de los Alhorines (descens no recomanat en eixes condicions) per gaudir unes estonetes més de la nostra eixida.
Baixada tranquil·la, amb algun sustet i alguna risa per les constants caigudes, ja siga pel vent (que fins i tot dos vegades seguides, literalment ens tombà, fins i tot als més grandots del grup) o per la pròpia neu, que invitaba a jugar o còrrer més del conter i que a algú li jugà alguna mala passada, és clar, sense ocasionar més enllà de unes quantes rises...
 
Una vegada baix Alfonso (el superguia) decidí allargar-se una mica més i entrar cap al Barranco del Alhorín per a que poguérem conèixer un altre raconet.
Eixa nit: cervecetes, rises, soparet, partideta de cartes i a "xafar l'orella", baix una forta pluja i amb l'esperança de que al dia següent, almenys, ens eixira millor dia.

El mateix diumenge, cap a les 7.30h, en peu, després de descansar i esmorzar molt bé, carreguem les motxilles i partim cap als cotxes, després de descarregar, passeget per l'Arroyo Alcázar, que baixava amb molta aigua i, després de 2,5 hores arribem al poble de Jeres del Marquesado, al cotxe i cap a casa.




Be, amics, una vegada més la muntanya no ens deixa complir els nostres objectius, però com ja sabem, ella sempre estarà ahí.

A aquesta figura podeu vorer la ruta realitzada el dissabte.

Una abraçada amics i fins la pròxima aventura

Hivern, Carnestoltes i Avatar

Hola novament amics, ací estic, lluitant contra la son, és la única manera de tenir-vos al dia una mica de tot el que passa per ací...

Be, com us deia, l'hivern va passant i amb ell el fred, la pluja i, com no, la neu. A una de les nombroses nevades que han caigut aquest hivern a les nostres serres, varem fer una visita a la Serra de la Cova Alta (Port d'Albaida), Maria, Bea i jo per poder disfrutar una mica amb la xiqueta i que ella també prenguera contacte amb aquest majestuós element. Ací podeu vorer unes poques fotos del que suposà aquesta visita.

La xiqueta s'ho passar molt bé, al igual que el diade Carnestoltes, varen disfressar-se de princeses, concretament de Blancaneus i els set nans, però qui s'ho passà com nans varen ser les mares: Sonia, Mª José, Lorena...

També teniu unes poquetes fotos per si us ho vareu perdre, estan "de muerte"...

Be, ja per últim, que ara sí que comence a tenir més son, acabe de vindre del cine, he vist AVATAR. He flipat, encara estic pensant en la pel·lícula. M'ha impressionat molt, la veritat... He anat jo a sòl i de seguida que he vingut a casa li he pregat a Bea que vaja a vorer-la ella també. No cal dir que si no l'heu vista aneu corrents al cine més proper, abans de que la lleven de la Cartellera!!! És una molt bona pel·lícula, ja no pas pels efectes especials, que són una passada, però si més per la història: emotiva, cautivadora i encisant.No us la podeu perdre

Tot i que cautivadora i emotiva será la propera excursió a Sierra Nevada, al pic del Cerro Pelao, amb un grapat de bons amics i amb el Centre Excursionista Contestà...

A la pròxima entrega us penjaré el full de ruta d'aquesta nova aventura que es preveu trepidant...

Eres Homo consumus o Homo Responsabilus?!

Espere que aquest vídeo us faja reflexionar: eres consumus o responsabilus? Malauradament, en conec massa de la primera espècie i molts menys del responsabilus...



Fem un esforç amics i evolucionem...

Cocentaina-Dénia: un nou repte

Hola de nou amics, tot i que ja fa uns mesos d'aquesta aventura, m'abellia contar-vos una xicoteta gesta que, almenys varem intentar un grup d'amics, aficionats, com be sabeu, al senderisme i als reptes personals.
Allà pel mes d'agost de l'any 2008, ens varen plantejar realitzar la ruta Cocentaina-Dénia caminant. No fou fins el mes d'octubre de 2009 quan finalment ens varem decidir a realitzar-la, en un periode de dos dies, amb eixida prevista el dissabte 3 d'octubre i arribada el diumenge dia 4.
Varem ser finalment 5 els aventurers que ens prestarem a realitzar-la: Jose Javier "Pereta", Jose Garcia "Bola", Luis Armero, Victor Tormo i jo, Toni Pellicer.
L'eixida estava prevista per a les 05.00 h de la matinada, però per diverses qüestions no fou fins les 05.45 h quan varem començar a caminar.

A les 07.25 h entrarem a Gaianes i cap a les 09.30 h ja hi estàvem a l'Orxa, aprofitant les primeres hores de llum.
Després d'un copiós esmorzar al Bar "Les Columnes", continuarem camí i ens disposàrem a creuar fins la Vall de la Gallinera. No obstant, els 22 Km que ja dúiem damunt, començaren a pesar en alguns dels integrants de l'equip, i això que encara quedava dia (i quilòmetres) per davant.

No fou fins les 12.20 aproximadament que no arribarem al primer poble de la Vall, Alpatró, des d'on vàrem agafar la "Ruta dels 8 Pobles", una xicoteta ruta, molt mal marcada que recorre els 8 pobles que formen el municipi de la Vall de Gallinera a través de les seues fonts.

Posteriorment i cap a les 13.30, s'arribà a Benissivà i amb l'hora que era ja tocava una nova paradeta per prendre una cervesseta, hi havia temps per a tot...

Els problemes més greus ja comencaren a eixir, després de realitzar, aproximadament 40 quilòmetres.
A continuació prenguerem camí de nou, per intentar arribar a Pego abans de les 18.00 h.

Inicialment, la idea era, com he comentat, fer nit a Pego i al dia següent acabar fins Dénia. Els problemes físics (i també psicològics) començaven a aflorar... Poc després varem arribar a Benirrama i posteriorment a la Font de la Mata on, cap a les 16.00h, varem fer una altra parada, esta vegada per dinar. A la Font de la Mata, ja varem deixar un dels nostres amics, Luis Armero, a qui les bambolles ja li dificultaven molt caminar. Ell quedaria a l'espera d'ésser replegat pel nostre benvolgut amic Paco Sanz "Paco Jones", quin ens va donar tot el suport logístic de l'expedició.


Cap a les 16.35 h emprenguérem de nou marxa per arribar a l'Adsubia on jo ja vaig començar a tenir també seriosos problemes amb les maleïdes bambolles. Fent un gran esforç vaig poder arribar posteriorment fins a Pego, on férem entrada cap a les 18.00 h Victor, Jose, Javi i jo.
I ací ja començaren els típics problemes entre els integrants de l'expedició que qeudaven: per una banda, els més forts (Jose i Javi) volien acabar-la i arribar a Dénia d'una tirada, jo em negava en rondó, donat que els peus no em deixaven ja ni donar una petjada més; per la seua part, el pobre Victor es resignaba i no volia deixar-me tirat (encara q ell no ho deia, tb. començava a tenir problemes). La segona alternativa que es plantejava era la  inicial, que no era altra que fer nit a una àrea recreativa de Pego, i a l'endemà acabar els 22 quilòmetres que encara ens quedaven fins Dénia. La última i més dràstica era la de enviar-ho tot a rodar...

Després d'una estoneta, varem finalment decidir deixar-ho estar definitivament,  agafarem el cotxe i anàrem a casa del nostre amic Paco on no va faltar el banyet "de rigor" a la platja i posteriorment a la piscina. Recordem especialment el dur camí des de l'apartament fins la platja, després de vora 55 quilòmetres les cames no responien ni per arribar-hi a la sorra.
Tampoc va faltar una bona torradeta ni uns "mojitos" (o alguna cosa pareguda...) i una bona dormideta al jardí.

A l'endemà, plegar i cap a casa, amb un cert regust de boca (i no era pels mojitos), tot i que quedà en l'aire tornar-ho a intentar, esta vegada sí, fent-ho d'una tirada: Cocentaina-Dénia (70 quilòmetres), el nou repte s'ha llançat...

Aterrant al Blog

Hola amics, acabe d'aterrar a aquest món dels Blogs, no se encara com funciona molt bé, anire probant aquests dies que no tinc molta feina.
Ja tenia ganes de tenir una pàgina personal, m'agrada molt més que el tema del Facebook i demés, per la qual cosa us mantindré informats de tot el que em passe pel cap.
De moment, per començar a anar obrint boca, ací us penje unes fotos dels meus bombonets... Espere que us agrade.